LA HISTÒRIA DE CAMACUC – Revista infantil per a llegir en valencià

REVISTA INFANTIL

La revista infantil Camacuc, que editem des de l’any 1984, és una revista per a xiquets i xiquetes escrita í­ntegrament en valencià i feta per autores i autors valencians. És un llarg recorregut d’uns quants professionals de l’ensenyament preocupats per l’aprenentatge del valencià i la conservació de la nostra cultura.

Revista camacuc

UNA MIQUETA D’HISTÒRIA

Eren temps difícils. El professorat que treballava en les poques escoles que hi havia al País on s’escolaritzava í­ntegrament en valencià, es trobava sense material. No diguem ja del professorat que ho inicià  en l’escola pública. Havíem de fabricar-nos les unitats didàctiques fent trinar les multicopistes de l’època. A més a més, importàvem de Catalunya aquell que més necessitàvem. Eren temps de canvi i d’il·lusió.

Després d’haver-nos reunit una sèrie de persones per a raonar i buscar solucions, una d’elles tinguéla feliç idea de fer una revista. Una revista? Sí, clar, una revista didàctica on predomine el còmic. Pensàrem i caiguérem en que la majoria de nosaltres havíem deprés a llegir a través dels còmics, o siga: tebeos. Després d’argumentar tot el que es podia i més, ho aprovàrem per unanimitat i passàrem a cavil·lar quin nom li posàvem. Que si ca, que si pa, que si to, que si pe,…….., CAMACUC!!! Ens quedàrem mirant qui havia dit allò. No sona malament, eh? Camacuc? Camacuc? Sí, sí que sona bé. Al cap d’una estoneta altre digué: CAMACUC, REVISTA PER A XIQUETS I XIQUETES. Però, que bé sona!!!

Quan eixírem d’eixa reunió, era tanta l’eufòria que sentíem que se n’anàvem a sopar per celebrar-ho. Mentre sopàvem la reunió continuava. Havíem d’embotinar a molta gent perque ens ajudara en idees i diners.

Creàrem l’empresa Camacuc, S. A. I cada un del 19 socis aportàrem uns diners. A més a més, s’imposàvem una quota mensual de 3000 pessetes de l’època per poder fer front a les primeres despeses i tirar endavant.

El grup ens dividírem per treballar millor la revista: uns en redacció, altres en administració.

En principi la revista tindria 24 pàgines i a poc a poc aniríem perfilant-la. Seria per subscripció i solament la posarí­em a la venda en les 3 o 4 llibreries de les anomenades progressistes i compromeses amb la Llengua.

Portada Camacuc. Núm. 0
Portada Camacuc núm. 0

Tararàààà­……Camacuc, revista infantil per a xiquets i xiquetes número 0 apareix en juny de 1984. La portada: una girafa preciosa. El contingut: lúdic, didàctic i molt adequat. L’estructura: insuperable.

La teníem a les mans! Tremolàvem! Estàvem emocionats. U de nosaltres la doblà per posar-se-la a la butxaca de la jaqueta i quasi ens entra un infart. Xe, com que la dobles? Tot era alegria.

En octubre del 84 eixia el número 1. Ja mensualment eixia.

Ara el que necessitàvem eren 3000 subscriptors per poder sobreviure i no haver de pagar la quota.

Així i tot, mai arribàrem. Només 1000 subscriptors. En febrer de 1987 el deute nostre era molt elevat. Treballàvem gratis, pagàvem la quota i estàvem en la més absoluta misèria. Decidírem plegar. La majoria de nosaltres estàvem abatuts.

Passen uns mesos i dos dels socis decidim dur-la endavant després de parlar amb responsables de la Conselleria d’Educació i assegurar-nos i donar-nos garanties de què, si ho féiem, ens comprarien exemplars per als col·legis. El grup de socis no tenia ganes de tornar i Joan i Pep es feren càrrec.

La Conselleria d’Educació, que en aquell moment estava al càrrec dels socialistes, va complir.

Passaren uns anys sense problemes i un dels socis, Pep, volgué mamprendre un altre projecte encaminat al món juvenil.

Em quedí sols i no sabia ben bé què fer. Sabia que era massa per a una persona sola en les condicions que estàvem. Vaig decidir continuar, però, amb uns canvis que duia al cap: a partir d’ara la revista la farien solament gent del País i l’encararíem al tram de 6-12 anys.

Al nostre País està la millor gent il·lustradora i narradora. Molta coneguda i moltíssima desconeguda, però, tota ella excel·lent. Vaig decidir que era hora que se la coneguera i vaig iniciar una sèrie de col·leccions literàries on publicaren la majoria dels nostres escriptors i de les nostres escriptores, il·lustradors i il·lustradores, avui amb molt de prestigi. El mateix passà amb la revista: es mesclaren grans figures del còmic amb gent que volia donar-se a conèixer. Resultat: avui tots reconeguts dins del món del còmic, de la il·lustració, de la narració i dels audiovisuals. Ells i elles contents i contentes i nosaltres des de Camacuc també. Satisfets!

Perquè tingueu una idea, posaré tots els autors i totes les autores que han passat per l’Editorial Camacuc i els que encara estan:

José Sanchis, Palop, Rafa Reinoso, Empar Pasqual, Paco Gimenez, Toni Cabo, Ana Gajas, Josep Chicote, Joanot, Felip Baldó, Miquel Matoses, Jovi, Rosa Penadés, Enric Hormigós, Marieta Pijoan, Manel Gimeno, Mique Beltran, Burguitos, Joan Puchades, Rafa Fonteiz, Micharmut, Ramón Ortiz, Vicent Dolz, Miquel Zaragozà, Pablo Llorens, Marc Llorens, Vicent Agustí, André, José Fraile, Àlex, Xavier Vicent, Victor Roselló, David Salvador, Maria José Garcia Arana, Josex, Pere Amorós, Toni Espinar, Xoan Marin, Miguel Àngel Giner Bou, José Fonollosa, Jesús Huguet, Joan Vila, Tonyi Aunyó, Mercé Viana, Antoni Laveda, Enric Ramiro, Marc Vicent Adell, Maruxa Duart, Maria Josep Parra, Maria Dolors Pellicer, Xelo Garrigós, Josep Ferrer, Ada Garcia, Josep Chàfer, Lluís Cobas, Josep Vicent Galan, Maria Jesús Bolta, Vicent Pardo, Gerard Miquel, Joan S. Sorribes, Josep Àngel Alaman, Enric Ramiro, Eduard Bueno, Empar Aragó, Albert Hernàndez, Cesa Perelló, Manel Joan i Arinyó, Ferran Enguix, Carles Enguix, Carmen Gonzalez, Lleonard Torres, Llorenç Gimenez, Joana Tamarit, Vicent Santamaria, Xavier Minguez, Justo Rodriguez, Pau Marqués, Marga Georgacópulos, Xavier Fuster, Carmen Gonzalbes, Alfons Cervera, Emili Piera, Ferran Torrent, Manuel S. Jardí, Joan B. Durà, Manel Alonso, Pasqual Mas, Paco López i Diago, Agustí Peiró, Josep Maria Ribelles, Joan Bohigues, Josep Lluís Seguí, Jordi Querol, Moisés Mercé, Víctor Mansanet, Josep Franco, Albert Collado, etc, etc, etc……

La dècada del 90, quan entra a governar el P.P. deixen d’enviar el Camacuc a les escoles. Ens comuniquen que no van a comprar més revistes. No donen peu a res. No volen saber res de Camacuc. Entre la desconsideració que tenen per la Llengua i la desfeta que fan en l’àmbit escolar, està clar que havíem de ressentir-nos. Passem a fer 5 números a l’any. La minva és important respecte a qualitat del paper i el color, no, però, del contingut. Els autors i les autores foren fonamentals en aquesta època, doncs, passaren a cobrar la meitat del que venien fent. Ara bé, la qualitat de les historietes eren cada vegada millor. A meitat dels 90, Escola Valenciana, en eixa època presidida per Vicent Romans, s’interessa per la situació i, a través de la seua forma de contacte, envia als col·legis un escrit per tal de recuperar subscripcions. Se’n recuperen unes quantes i podem de nou tornar al color. De tota manera la revista infantil Camacuc patirà fins ara la manca de les subscripcions suficients per aguantar d’una forma digna. Hem resistit més de 20 anys amb unes condicions pèssimes, malgrat tot, però, no s’hem aturat i acabem de publicar el número 275 i, sembla que nous vents ens conviden a tindre força. Nosaltres continuarem, sempre ho hem fet, malgrat les intencions obscures que desplegaren als 4 vents de què el Camacuc ja no s’editava. No hem parat mai des que sóc responsable i, no serà eixa opció contraria a la unitat de la Llengua qui ens faça aturar. Camacus és per als xiquets i les xiquetes del País Valencià i de les Terres on es parla el nostre idioma. També per als amants del còmic que crec som tots i totes, infants, joves i adults.

Estem al 2017, tenim un professorat lluitador i clar, un govern que donarà suport a l’ús de la Llengua, unes xiquetes i uns xiquets que cada vegada els agradarà més llegir, i una revista infantil “CAMACUC “, divertida i didàctica, que sempre estarà al costat d’eixos projectes. ENDAVANT SEMPRE!!!

Mitja vida he dedicat a l’ensenyament i sempre he pensat que qualsevol aprenentatge és molt més efectiu i lúdic quants més sentits intervenen en ell, per això el còmic és un canal idoni per difondre, gaudir, i normalitzar la nostra Llengua.

La distribució de la revista es fa en tot l’àmbit d’influència de la nostra Llengua. Està present tant a les biblioteques, escoles, centres públics, com a les cases de tots els particulars subscrits.